Dia 19 Surfers Paradise - Coffs Harbour

Avui és un  dia de transició...acabem de travessar tot Queensland i tornem a entrar a Nova Gales del Sud, tornem a canviar d'hora (una hora més) i el nostre amic jet-lag ens torna a visitar.
Ben aviat ens plantem a la localitat de Nimbin, una població ultra-hippy que era de parada obligatòria...impressionant. Esmorzem al local més hippy de la localitat més hippy del país més hippy del món, i visitem el mercat, on abunden tota mena de tarotistes, venedors d'incens, iaios descalços anclats en els ani ys 60s-70s, venedors de feralla...molt curiós tot plegat. Tot està decorat amb la bandera hippy, des del bus de línia fins els lavabos i fins i tot els bancs del poble...com a curiositat totes les faroles de Nimbin van amb plaques solars...ningú de nosaltres decideix comprar ferralla ni pizzes orgàniques de tofu, així que fem camí cap a Byron Bay, una localitat costanera i 100% surfer, on ens deleitem amb unes vistes espectaculars durant un parell d'hores disfrutant del mar, les onades i l'entorn.
Dues hores més de conducció cap al sud ens porten a la localitat de Coffs Harbour, on casualment havíem decidit fer nit, en principi un tranquil poble costaner on havíem pensat un diumenge-nit de relax.
Tot canvia quan, un cop registrats a l'hostal, anem a comprar alguna cosa per sopar. Encara no sabem com, divisem una festassa descomunal molt a prop del supermercat. Hàbilment deixem les coses a l'apartamenti després de tres intents (un a peu, un amb cotxe i un altre cop a peu) aconseguim descobrir que la festa estava a 50 metres del nostre apartament...així que hi donem un cop d'ull...que es converteix en una llarguíssima sessió lúdico-surfista, posant tota la carn a la graella. Una combinació entre  surf, bona música, i un ambient on realment ens sentim molt còmodes...segurament el millor local dels 21 dies de viatge...recordarem Coffs Harbour com el "San Luis Obispo" australià!!.
Llàstima que, com sempre, ens faltarà una nit!

Dia 18 - Hervey Bay - Surfers Paradise

Ens dirigim cap a Brisbane ben aviat passant per diversos pobles entre els quals destaquem la població de Deception Bay...el nom promet. Seguint les instruccions del GPS, quan faltaven 5 minuts per Brisbane ens trobem enmig d”una mega-retenció per obres que ens fa trigar 2 hores per arribar al nostre destí...la reserva de koalas i cangurs Lone Pine Koala Sanctuary. No hem trobat cap mena de rastre del cicló que hi ha hagut dos dies abans i que hàbilment hem sortejat amb la nostra fantàstica planificació del viatge. A Brisbane disfrutem d”un parell d”horetes veient dingos, wombats, diables de Tasmània, llangardaixos i evidentment, koales i cangurs, entre els quals intentem fer-nos uns «selfies» .
Després de dinar a la mateixa reserva, continuem cap a la Gold Coast i arribem en un parell d”hores a Surfers Paradise, catedral del surf australià, una barreja entre Lloret i Miami...incrementat per la influència dels «schoolies»...que no ens podem treure de sobre des d”Airlie Beach...és la festa que celebren els adolescent australians en aquesta època...una mena de setmana blanca.
Fem les fotos de rigor a Surfers, sopem en un local anomenat Hooters i fem una incursió nocturna a la ciutat, plagada d”adolescents i polis...semblava un estat policial.
Demà teòricament és dia de «transició», bona nit malparits!

Dia 17 - Frasier Island

Ens passa a buscar el shuttle bus de Frasier a les 07.20, així que també ens llevem aviat. Aquesta vegada visitarem la illa Frasier amb el tour «premium»,

ens mereixem més comoditats. Embarquem en un ferry que ens porta a un centenar de passatgers i uns 10-15 cotxes 4x4 a l”illa en uns 50 minuts.
La nostra sorpresa és arribar a Frasier i comprovar que el millor bus de tots és el que ens està esperant a nosaltres...per fi aquesta vegada és el nostre! El camió 4x4 d”unes 24 places espaioses, conduit per en Butch, té vidres tintats, una pantalla que mostra tot el que veu el conductor, sucs de taronja i galetes de xocolata...quin plaer comparat amb el lamentable i destartalat autobús d”en Josh de Darwin!Per situar-nos, l”illa Frasier és 100% de sorra de platja, només apta per vehicles 4x4 i conductors experimentats. Té uns 100km de llarg i 40 km d”ample, i té una flora i una fauna úniques al món, habitades per dingos, uns gossos salvatges típics d”Austràlia. L”illa conté una barreja de selva tropical, rius silenciosos, llacs d”aigua dolça, i dunes de sorra...en definitiva un lloc inèdit i paradisíac.
En Butch ens demostra des del primer moment que seria un digne pilot de camions del rallye París-Dakar...gas a fons pels camins de sorra enmig de la selva. A la primera parada tècnica en Butch ens mostra les particularitats de la selva de Frasier i comenta que seríem molt afortunats si avui podem veure un dingo...al cap de pocs minuts ja en veiem un...ell mateix ens el mostra molt sorprès, tot i que l”animal està a uns 50 metres. De fet, a les zones de pic-nic de l”illa hi ha una gàbia metàl.lica on s”ha de guardar el menjar per tal que els dingos no s”hi apropin.
Al cap d”un parell d”hores de conducció agressiva enmig de la sorra selvàtica apareixem de cop a la platja de Eugong Beach, una platja de longitud infinita que travessem a tota velocitat travessant trams d”un metre d”aigua i dunes de tot tipus, fins arribar al vaixell naufragat «Maheno». Baixem amb la tovallola i el banyador i en Butch ens adverteix que ni se”ns acudeixi banyar-nos a cap platja de Frasier ja que hi ha taurons i meduses...per unanimitat decidim tornar a deixar la tovallola al vehicle...a Austràlia només ens podem banyar a les banyeres dels hotels amb tranquil.litat...i encara.
El Maheno era un vaixell de luxe naufragat el 1935 i que ningú va voler treure d”allà...ara només queda l”estructura de ferralla, que es va desintegrant poc a poc...el vaixell ens impressiona molt.
Cap a les 13.00h anem a dinar al «resort» de l”illa on ens espera una taula rodona amb cambrers, cervesa i vi gratuït...mentre la reseta de tours mengen un entrepà a la sorra, com hem fet nosaltres fins ara durant tot el viatge...avui som VIPS!
A la tarda anem al llac McKenzie...el llac més gran de tota l”illa ja que n”hi ha varis. El llac és absolutament impressionant, amb aigües cristalines, amb sorra de platja, i rodejat de vegetació selvàtica...aqui sí ens podem banyar una horeta amb tota tranquil.litat...quin goig!
Acaba el tour amb un cafè i unes galetes utilitzant una gàbia anti-dingos i tornem a tot drap cap al ferry avançant alguns autobusos per la platja.
Un cop a Hervey Bay tenim la desagradable sorpresa que no podem lligar cap tour interessant d”snorkel ja que no hi ha corall a les immediacions...una llàstima. Demà ens prendrem amb més calma la ruta i anirem cap a Brisbane...tot i que avui hem vist a les notícies que ahir mateix va passar-hi un cicló...a veure què ens hi trobem!

Dia 16 Airlie Beach - Hervey Bay

Per guanyar temps en la planificació, hem decidit ajuntar dues jornades en una i conduir directament de Airlie Beach a Hervey Bay, 900 km per una carretera nacional, tot i que anem bastant bé a uns 110-120 km/h tota l”estona exceptuant vàries petites ciutats que anem travessant, algunes amb uns noms molt peculiars com ara Pindi Pindi, Kolijo, Kuttabul, Mandarana, Yaamba, Dululu, Gin Gin...La jornada transcorre entre un esmorzar a Mackay i un dinar a Rockhampton (ciutat popularment coneguda com «Rocky»).
Estem travessant Queensland, estat famós per les grans plantacions de canya de sucre, que anem veien pel camí. També ens fa gràcia veure per primer cop el cartell advertint presència de koalas, i continuem veient (això és la tònica de tot el viatge) varis cangurs morts a la carretera i algun porc senglar.  Encara no hem vist cap camell.
Durant tota aquesta zona ens anem trobant cartells advertint-nos de la perillositat de quedar-te adormit al volant...alguns cartells com «Rest or Die!», «Rest or R.I.P.»...i tota mena d”alusions a la mort a la carretera...senyals molt dures que ens fan estar alerta. També ens sorprèn el senyal de «Rest! Free Coffee», i una sortida al costat per fer un cafè gratuït en una caseta d”una àrea de descans...o un senyal dient «Nens: encara queden dues hores per Rocky».
Com anècdota alguns senyals de trànsit són un joc de trivial...primer trobes un senyal dient la pregunta «quina és la muntanya més alta de Queensland?» i al cap d”uns km trobes un senyal amb la resposta...mentrestant hi ha senyals recordant-te que juguis al joc perquè això et pot salvar la vida.
Al cap d”unes 13 hores en total, cap a les 20.00 del vespre, arribem a l”hostal on ens trobem amb la sorpresa de que està tancat...i un cartell dient que truquem a un número...i que hi ha un telèfon a disposició al pati del darrera, al qual es pot accedir lliurement pujant unes escales i esquivant varis obstacles i persones...primer creiem que estem salvats quan veiem un noi amb un uniforme negre i ens pregunta si som de l”hostal...falsa alarma...porta una pizza a les mans i també demana la nostra ajuda.
Finalment trobem el telèfon i una inquilina ens diu si ens pot ajudar...ara sí que estem salvats...o no! Ens n”adonem que té vàries ampolles buides al voltant, fa passos en fals i no vocalitza...per arrodonir-ho surt un altre inquilí cubano dient que aquesta dona treballa aqui...la situació és esperpèntica.
Decidim tallar les converses amb la dona, el cubano i el pizzero, i amb la inestimable col.laboració d”una altra inquilina molt més cabal, aconseguim un codi per les claus de l”habitació...entrem i ara sí, salvats!
Demà serà un gran dia, have a good night!

Dia 15: Illes Whitsundays

Comencem el dia intentant fer snorkel a Dingo Beach, a les 7 en punt som a la botiga de lloguer d”equipacions d”snorkel i ens expliquen que ho tenim complicat, lloguem l”equipació però tenim clar que a Dingo Beach no veurem corall, tot i això ens hi acostem. Al cap d”uns 40 minuts arribem a la platja totalment deserta, equipats amb banyador, tovallola i equip d”snorkel, quan ens trobem amb un cartell advertint que hi ha meduses d”octubre a març, i al costat una farmaciola amb vinagre per les possibles picadures.
Decidim fer algunes fotos de la platja, i observar com està ple de corall mort que arriba per les onades. Esmorzem a l”únic local que hi ha, el Dingo Pub, i quan comencem a queixalar els entrepans se”ns acosta un simpàtic lloro que vol arreplega alguna cosa...al principi fa gràcia però al cap de pocs segons s”hi afegeixen 5 lloros més, una gavina i un corb i es capgira la situació acabant com una escena de «Los Pájaros» mentre ens mira rient un matrimoni hippy d”uns 80 anys...(per cert, la dona porta una samarreta que diu «I”m a bitch»).

Cap a les 11.00 ens dirigim al port per agafar el vaixell que ens portarà a les famoses Illes Whitsundays. Disfrutem d”un viatge d”unes 2 hores d”anada parant en un parell d”illes a recollir gent...en decep lamentablement veure 4 gratacels a la illa Hamilton, una illa petita que també forma part del parc natural de la Gran Barrera del Corall...
Finalment desembarquem a la paradisíaca platja de Whitehaven, d”uns 7 km de sorra blanca i fina, i aigua color turquesa, realment estem en un marc incomparable.
Després d”un parell d”horetes de tranquil.litat (per fi podem gaudir de 2 hores de relax total en aquest viatge tan intens!) parant el sol, uns banys, una mica d”snorkel i contemplant algun peix de considerables dimensions (no ens hi acostem gaire per no posar en perill les nostres vides)...tornem a pujar al vaixell, no sense mil maniobres tècniques que posen en dubte la capacitat del patró o bé la seva sobrietat.

Dues hores de tornada acompanyades d”uns muffins gratuïts, i ens plantem de nou a Airlie Beach, on fem un sopar molt econòmic al mateix hostal i anem a dormir. Bona nit!

Dia 14: Cardwell-Airlie Beach

Avui és «teòricament» un dia plàcid de transició...però això serà millor valorar-ho quan acabi el dia...no tot surt com està previst :)
Agafem el Canyonero4 i fem un plàcid viatge de gairebé 500 quilòmetres fins Airlie Beach sense cap incident destacable...apart d”alguna parada en algun cartell curiós.

Airlie Beach és un lloc molt turístic ja que és la porta de sortida de tots els tours cap a les famoses illes Whitsundays.

Un cop arribem a la població de destí parem a dinar al bar Banjo”s, que ja està ambientat amb decoració nadalenca...tot i que aqui estan a 35 graus. Després d”aquesta parada fem l”últim quilòmetre que queda fins la porta de l”hotel, i ens passa el primer incident del dia. En un encreuament amb semàfors girem i un conductor d”autobús de línia ens fot patacada per darrera i ens trenca l”òptica i una petita part del parafangs...ha estat un lleuger cop i es soluciona en 5 minuts fent papers amb el xofer una mica emprenyat ja que creu que ell no té la culpa (tot i que la té) com que tenim una assegurança a tot risc no ens preocupem gaire pel tema i ens fotem un fart de riure.
Un cop registrats a l”hotel Base-X intentem contractar un viatge de demà a les illes Whitsundays...segon incident...està tot ple. La única opció disponible és agafar les últimes 5 places en un tour de mig dia a Whitehaven Beach...la noia de l”agència, molt simpàtica, truca per confirmar la reserva i resulta que en aquest breu marge de temps només queden tres places disponibles...després de molt insistir ens faran entrar a tots cinc...no sabem encara com. Finalment ho hem aconseguit, però com que aquest tour no inclou snorkel, l”haurem de fer pel nostre compte a Dingo Beach, una zona que ens han recomanat.
El tercer incident del dia és la recerca d”unes simples ulleres i tub d”snorkel...ja són les 18.30 i tot està tancat...aconseguim trobar l”equipació (de joguina) en una botiga però és tan dolenta que ni la comprem. Esperem tenir sort demà al matí i trobar alguna cosa a la mateixa platja de Dingo Beach. Demà serà un dia molt intens!

Dia 13: Darwin - Cardwell

Deixem enrere la calor sufocant d”aquests dies i un taxista «ultra-simpàtic» ens porta a l”aeroport de Darwin, on pugem a un avió mig buit en el qual tenim un plàcid vol de 2 hores estirats cadascú de nosaltres en tres seients. Arribem a Cairns amb una temperatura més comfortable, uns 33 graus.
A l”aeroport coneixem el Canyonero-3, un Mitsubishi Pajero espectacular, que ràpidament anomenem «Canyonero 3 el Breu» degut a un problema en la reclinació dels seients. El Canyonero-4 és un Nissan X-Trail no tant espectacular però està en perfectes condicions.

Comencem una ruta d”uns 2700 km durant una setmana per tota la costa est d”Austràlia, la costa de la Gran Barrera de Corall, dels surfistes, i dels taurons blancs.
Conduïm cap al sud des de Cairns parant a dinar a Miriwinni, i al cap de dues hores arribem a Cardwell, petita vila costera molt tranquil.la, on ens allotgem als apartaments Kookaburra (aquest nom prové d”un ocell típic australià).
Cardwell té una platja paradisíaca d”uns 2 km amb palmeres totalment desèrtica, així que agafem banyador i tovalloles i al passar per recepció la propietària ens adverteix que ni se”ns acudeixi banyar-nos en cap platja ni riu del nord de Queensland, doncs està ple de meduses verinoses, cocodrils i taurons petits (els cocodrils d”aigua salada són extremadament violents en comparació amb els de riu)...tornem a analitzar la situació i hàbilment decidim per unanimitat caminar per la platja...per la vora més allunyada de l”aigua.

Acabem al restaurant del Marine Hotel, amb vistes al mar, on coneixem el típic xapes de bar que ens pregunta coses amb un accent ininteligible, ens confirma que els cocodrils poden arribar a 5 metres i millor que no ens adormim a la platja.

Al restaurant degustem per fi el famós barramundi, un peix local que fa un característic remolí a l”aigua quan neda i pot arribar a longituds de fins a un metre.

Acabem la jornada a la terrassa de l”apartament prenent la fresca amb uns vins, cervesa i la redacció d”aquesta crònica tot escoltant insòlits i inquietants sorolls que no tenim identificats...ni tan sols després de l”experiència de Darwin, tot brindant a la salut del viatge i de l”aniversari d”un de nosaltres.

Dia 12 Litchfield National Park

Hem perdut 4 kg de suor durant la nit, realment és un forn. Avui la jornada es centra en el parc nacional de Litchfield i acaba essent molt més interessant. Ens sorprèn una parella de catalans del Vendrell acampats al mateix càmping que nosaltres i ens venen a buscar a les nostres tendes al veure les estelades que hi tenim. La primera visita del dia és  a la «Termites Mound Cathedral»...centenars de colònies de termites, algunes de les quals superen els 4 metres d”altura.

Visitem 3 cascades, alguna d”elles impressionant com ara Wangi i Florence Falls. El noi turc puja dalt d”una roca gegant de 20 metres i quan es disposa a llençar-se de caps en Josh ho impedeix cridant «You will die!» i és que la gorga no era prou fonda...El matí transcorre entre banys, gorgues i cascades, i el nostre tour acaba dignament a quarts de cinc de la tarda...no ha mort ningú (ni el turc).

Al vespre piscina, rentadora, pizza i cerveses tot descobrint el resultat del Barça i el hattrick de Messi. Demà tornarà a ser un dia intens, volem cap a Cairns, un altre canvi horari i un altre cotxe que ens espera. Have a good night!

Dia 11 Kakadu National Park

Ens llevem amb una orquestra de sorolls d”ocells, granotes i tot tipus d”animals estranys que ens envolten. Comencem una maratoniana jornada consistent en 8 hores de bus i visitar una gorga on ens banyem durant unes horetes...

creiem que avui el dia podia donar més de sí...molt de bus i poc Kakadu...a més confirmem que el bus no aguanta cap pujada superior al 1%, en Josh ha de posar primera i gairebé la reductora a la mínima.

Per sort la nit és força divertida...el camping és com un zoològic on de camí als lavabos ja divisem 3 wallabies i una granota verda gegant. Estem dormint en unes tendes/forn de 2 persones...per sort dos de nosaltres van anar al cau... tot i que van suar i patir igualment.
Al sopar, consistent en salsitxes, xai, patates al forn, pa d”all i amanides, hi ha més interacció amb altra gent...acaba amb una sessió de guitarra d”en Josh, i d”una parella d”holandesos afincats a França que canten vàries cançons a duo...tot plegat és molt hippy-cumbaià. Cau alguna versió de Neil Young i de Metallica, en total un parell d”hores de música regades amb un bon vi i vàries cerveses enmig de la natura més salvatge...això fa que el dia no sembli tan fluix. Com que demà també hem de matinar...anem a dormir al forn.

Dia 10: Kakadu National Park

A les 06.30 AM ja estem a la porta de l”hostal esperant a que ens passi a recollir el bus de l”expedició a Kakadu i Litchfield. Després de passar un luxós autobús amb una guia rossa que ens deixa bocabadats i un 4x4 bastant espectacular,... arriba el nostre bus...un destartalat vehicle dels anys 80 conduïnt per en Josh, un australià top-ender, desmanegat i amb una gorra estripada, amb un aire més aviat bohemi. El bus està farcit de personatges, som en total 20 excursionistes, i perque us feu una idea hi ha un turc Coca-Colainòman que viu en una dimensió parel.lela, un suec autista, una noia que de seguida bategem com a «xapes mil»,  tres rosses (polonesa, holandesa i anglesa) seguides d”un fidel petit hormonat «pagafantas»..., seguirem parlant d”ells i dels altres més endavant.
La primera activitat és un recorregut pel Mery River amb barca, on divisem el primer cocodril i tot tipus d”ocells i vegetació.

A continuació en Josh ens prepara una barbacoa sota una xafogor tropical asfixiant...la qual va ser la tònica durant els tres dies de calor infernal. Continuem visitant, ja al parc nacional de Kakadu, tot tipus de pintures rupestres de la cultura aborígen i acabem en un paisatge espectacular de les praderes australianes, digne de les nostres expectatives.

Acabem la jornada mirant la posta de sol des d”un riu on divisem un parell més de cocodrils. Finalment al càmping en Josh ens cuina una mica de pollastre amb verdures i l”acompanyem amb una mica de vi tot xerrant amb els altres companys de viatge fent gala dels nostres coneixements d”anglès...:) Ens n”adonem que aqui hi ha gent de tot arreu del món, alguns dels quals viatgen sols com ara una dona amb una càmera de fotos caríssima que tampoc xerra gaire, i una noia molt simpàtica de Manchester que ha voltat tot el món, incloent Salou i Andorra.

Dia 9: Alice Springs - Darwin

El jet-lag ja no és tema de conversa. Ens acomiadem del peculiar i simpàtic propietari de l”hotel Swangman Apartments (no hem entès mai res del que diu) i agafem l”avió cap a Darwin, un petit però acollidor Boeing 717-200 de 100 places que ens porta a la càlida i tropical ciutat del nord australià. La calor, a part de ser insuportable, és extremadament humida, i només fem que suar.

Darwin no és estèticament millor ciutat del món ni té res d”especial, per entendre”s és una mena de Platja d”Aro australià. Fem una prescindible caminada a una platja buida, Minley Beach, totalment deserta i sense res a destacar excepte la temperatura extremadament alta de l”aigua... un fenòmen molt curiós que no esperàvem.

Estem en un hostal on també hi ha barbacoa...podem degustar la carn de cocodril (com petxuga de pollastre dura i seca) i de nou unes saltxitxes de cangur.

Aquesta possiblement serà la darrera crònica...demà anem 3 dies a la seva tropical..on esperem gaudir d”amenaces constants a Kakadu i Litchfield, on viu el 80% d”espècies més perilloses d”Austràlia.
Esperem dintre d”aquests tres o quatre dies poder-ho explicar! See you later alligator!

Dia 8: Alice Springs-Uluru-Alice Springs

Avui toca uns dels plats forts del viatge, la visita a la pedra sagrada dels aborígens, l”Uluru. Ens llevem ben d”hora ben d”hora i a les 06.00AM ja estem conduint per l”Stuart Highway, ens queda una jornada maratoniana.

Durant el camí d”anada no hi ha res destacable, busquem cangurs o animals exòtics i només hem trobat una vaca morta i una àliga enmig de la carretera devorant un cadàver indeterminat. Després d”unes 5 monòtones hores arribem a Ayers Rock on recuperem forces, i fem ja l”aproximació a The Rock. N”hem sentit a parlar molt, hem vist fotos i vídeos, hem llegit molt sobre el tema a les guies, però qualsevol adjectiu quedar curt davant la majestuositat d”aquest fenòmen natural. És un puto espectacle.

Canvis de formes a mesura que l”anem rodejant, canvis de colors segons la lluminositat...ens deixen atònits. Fem moltes fotos immortalitzant els moments, fem algunes de les rutes al voltant de la roca sota un Sol de justícia...40 graus de temperatura...un petit infern, que fa que l”accés al cim estigui prohibit (a partir de 36 graus no es permet pujar-hi).
Després d”unes horetes gaudint d”aquest espectacle enfilem cap al Kata Tjuta, també conegut com The Olgas, el germà petit d”Uluru i situat dins el mateix parc natural. Es tracta d”un conjunt de 12 pedres gegants, potser no tan espectacular però sense massa a envejar a l”Uluru.
Cap a les 5 de la tarda, ja una mica destruïts, comencem la ruta de tornada, ens han recomanat no tornar de nit ja que els animals es posen a la carretera. Tenim la intenció de repostar a la granja de Curtin Springs però quan hi arribem la noia de la gasolinera diu que els surtidors no funcionen  perquè els sortidors estan massa calents (clar que fa calor si no hi ha sostre a la gasolinera), ens vol fer esperar fins les 8 del vespre a que refredi...mentre insisteix que les habitacions valen 40 AUD$. Quan li diguem que hem d”anar SÍ o SÍ a Alice Springs la mateixa nit, se”n recorda que té un tercer sortidor que casualment sí funciona després de molt insistir en provar-ho. Qué cadascú tregui les seves conclusions.

Quan semblava que ja no passaria res més, ens trobem amb un cangur suïcida posant a prova els frens del Canyonero2. A partir d”aqui tenim vàries trobades més amb aquests marsupials, algunes de les quals documentem gràficament. Cada vegada que trobem un cangur hi ha una explosió de felicitat al cotxe. També trobem moltes vaques salvatges que aparentment també viuen a l”Outback. No hem vist cap camell.

Després d”aquesta petita eufòria a algú se li acut pensar que queden més de 300 km i és absolutament fosc. Si patíem pels cangurs, el que realment ens va acollonir més són els «road-trains» (immensos tràilers amb tres remolcs que poden arribar a 50 metres de llarg i que van a 120 km/h), cada vegada que en trobem un de cares se”ns talla la respiració...riute”n dels cangurs.

Al cap de 4 hores més aconseguim arribar sans i estalvis a Alice Springs, on  ho celebrem amb unes cervesetes al bar de moda, el Montes 74, on ens aten un cambrer eivissenc en català, que fa temporada en aquest cul del món.
És una sensació molt estranya fer la cervesa tancat en un bar-fortalesa, rodejats amb una tanca de dos metres i un guarda de seguretat a la porta per evitar el contacte amb els aborígens...ens dóna cert regust a apartheid.